Seminari. Crítica d'un llibre

El noi amb el pijama de ratlles.

John Boyne
Salamandra
219 pàgines





Bruno, un nen de nou anys és el protagonista d’aquesta novel·la narrada per una tercera persona, en la que ens expliquen com amb una mudança, amb moltes ganes de conèixer el seu nou barri i la gent que hi conviu, Bruno acaba ficat sense adonar-se a la boca del llop. Cracovia, a la ciutat on es desenvolupa la trama, estava dominada pel moviment nazi, els soldats recloïen als jueus en cambres, i camps de concentració, la majoria situats a Auchviz. Bruno passa de viure a Berlín, on ell podia veure desenes de parcs replets de nens i nenes jugant feliços a Auchviz, a un barri que al costat de casa seva no hi havia res més que una cerca metàl·lica que separava una extensió molt gran on hi havia unes persones que portaven pijames de ratlles.

John Boyne, l’autor d’aquest llibre vol que veiem aquesta novel·la que conté moments històrics des del punt de vista d’un nen de nou anys, des de la innocència que poden arribar a tenir aquestes criatures. Bruno decideix examinar el seu nou barri i es troba amb aquestes persones que van tot el dia en “pijama”, ell ho troba molt divertit i encara que tenia prohibit pel seu pare apropar-se a la cerca, arriba i descobreix allà solet a l’altra banda un nen que devia ser de la mateixa edat que ell.

Aquest llibre mostra els valors de l’amistat, Bruno troba un amic en aquest nen desconegut, aquest nen de l’altra banda de la cerca que viu en una situació totalment diferent a la seva.
Em fascinen els diàlegs que manté el Bruno amb el seu nou amic Shmuel, no hi ha complicacions, no coneixen perquè cadascú està a una banda de la cerca, ells saben que estan allà i què les seves condicions són diferents però el que realment no saben és que el pare del Bruno, és un dels caps de la banda nazi, un cap que asfixia i maltracta desenes de persones al dia pel fet de ser d’una altra religió, entre aquests la família d’en Shmuel. A més ens mostra la crueltat i superioritat que tenen els soldats, tracten als jueus com animals, els tenen hores treballant, ja siguin homes, dones o nens, cadascú fa unes feines, gairebé no els alimenten i després de explotar-los els fiquen a cambres de gas. Les condicions d’aquests camps de concentració són pèssimes, dormen tots plegats en cambres humides, plenes de brutícia, no hi ha lavabos, fan les seves necessitats al terra i després ho han de netejar amb aigua, tot i que mai no queda net i l’olor podria ser horrible.

M’ha semblat que és una novel·la que s’ha de llegir, ho poden fer nens a partir d’uns 12 o 13 anys, però els que realment gaudirem amb ella som els adults, que moltes vegades deixem de banda aquest nen que hi ha dins de nosaltres i ho compliquem tot amb visions absurdes, és tot molt més simple només hem de trobar aquest punt d’innocència i deixar-nos portar.